Concursos literaris, pandèmia i mala educació

 

Que els concursos literaris i jo estem barallats és un fet que sap prou bé qui em coneix. En més d’una ocasió m’he esbravat parlant i escrivint sobre el que considero —subjectivament, és clar— una injustícia a l’hora d’avaluar els texts presentats a concurs i de premiar a qui no és mereixedor de tal guardó. Reconec que aquest judici és el resultat del descoratjament sofert al veure exclòs d’un merescut premi —en la meva interessada opinió— un text del que em sentia molt orgullós. No hi ha res millor que una cura d’humilitat de tant en tant per seguir endavant en aquesta tasca tan complexa i arriscada com és l’escriptura. Diuen que errant s’aprèn. Però quasi sempre em persegueix el dubte de si el jurat és prou acurat i imparcial a l‘hora de decidir un guanyador. I aquest dubte m’ha brullat amb més força quan en alguna ocasió he tingut accés al text premiat. No cal dir que l’autor mai és suficientment objectiu quant a la qualitat del seu text. Sempre creu que és millor del que és en realitat. I jo no en soc una excepció. Però puc afirmar que hi ha hagut casos en què he pensat que el jurat no ha estat gens encertat en el seu veredicte i que l’obra guanyadora era un nyap.

Però avui no incidiré de nou en aquest aspecte tan discutible i subjectiu, sinó en un altre que m’ha colpit encara més que la crua derrota. La meva crítica no fa referència al jurat sinó als organitzadors d’alguns certàmens literaris.

Després d’haver-me sobreposat al desencís de no guanyar ni un sol premi —tret de l’accèssit José Antonio Labordeta, destinat als relats que tinguessin la comarca de El Sobrarbe como a escenari i que se’m va atorgar l’any 2016 en el concurs “Junto al Fogadil” organitzat per l’ajuntament de L’Aínsa—, l’any passat vaig decidir tornar a provar sort en nou concursos de relats amb idèntic resultat. De moment cap ha estat premiat. Tres concursos comunicaven el resultat online, mitjançant un correu electrònic al guanyador i a través de la seva web. Els sis restants havien de lliurar el premi presencialment i en una data que es concretava en les bases del certamen.

Però a la possible i discutible subjectivitat del jurat es va afegir un convidat inesperat: la Covid-19, que va irrompre tot just en el període de presentació dels textos concursants. I aquí és on volia anar a parar: en la manera en què alguns organitzadors van reaccionar a aquesta situació tan inusual com imprevista.

Tret de dos organitzadors, que varen decidir, després de molts dubtes, fer públic els relats premiats sense exigir la presència del seus autors, i d’un que va ajornar el veredicte per enguany, incloent en un mateix acte els texts presentats el 2020 i 2021, els tres restants, un a Navarra, un a València i un a Santa Coloma de Farnés, no han obert la boca ni l’ordinador per contestar a les meves reiterades peticions d’aclariment. Trucades, missatges per correu electrònic i a través de la seva web, han estat objecte d’una manca d’interès i seriositat esgarrifosa. Excuses, pròrrogues constants i fins i tot el silenci més sepulcral ha estat la tònica. Mai m’hagués imaginat tanta poca formalitat i, per què no dir-ho, mala educació. Qui ha invertit temps i esforços per escriure i presentar el seu treball a un concurs no es mereix aquest tracte.

I com encara tinc una mica d’amor propi, l’enuig provocat per aquesta manca de seriositat, ha fet que renunciés a la meva participació, deixant constància escrita del meu emprenyament sense estalviar-me dir tot el que pensava del seu comportament. Només conservo un microrrelat a l’espera de sentència, tot i que després del lacònic “properament farem públic el veredicte” emès com a resposta el passat divuit de novembre, i el silenci davant les meves següents interpel·lacions del vint-i-nou de desembre i del vint-i-sis de gener em fan plantejar retirar-lo, no sense haver-me desfogat un cop més davant d’aquest intolerable comportament.

Ara sí que tinc clar que ho deixo estar del tot. Està vist que els concursos literaris no són per a mi. Creu i ratlla. Ells s’ho perden. Em temo, però, que això és com la faula de la guineu.

A veure quant de temps dura el propòsit, perquè em sembla que, en aquest assumpte, soc home de poca paraula.