El dia que vaig néixer

 

Del dia que vaig néixer encara recordo, com si fos ahir, la fortor de l’estança. Tot seguit em van separar dels meus germans i em varen dur aquí esperant que algú s’interessés per mi. Des de llavors, he anat passant de mà en mà, unes maldestres, altres curoses.

Però no em puc queixar. Tot i així he dut una bona vida i sé que he estat estimat per tots els que m’han acollit i cuidat.

El dia que vaig néixer no sabia què seria de mi ni per a què venia a aquest món. Ara sé que ha estat un encert i, sigui el que sigui de mi, seré feliç. Quan acabi la meva vida, que espero sigui molt llarga, crec que hauré fet un bon servei. Si més no, hauré estat útil a la societat. Ara només penso si quan sigui vell algú em seguirà estimant. Si no fos així, em pregunto a on aniré a parar. Si fos possible, el que jo vull és que em deixin per sempre aquí, on he viscut rodejat de companys i gent que m’aprecia, aquest lloc tan estimat per mi que encara no sé per què en diuen biblioteca.

El dia que vaig néixer va ser un gran dia.

Rebaixes en el barri històric de Toledo

 

Aquest cop, la consigna amb la que havíem de treballar consistí en escriure una història basada en dos titulars d'un diari que cada membre del grup d’escriptura del que formo part va rebre l'atzar. En el meu cas, aquests titulars deien el següent:

1)    - Les rebaixes comencen amb una afluència de públic alta, però prudent.

2)    - Se derrumba parte de un muro en el Casco Histórico de Toledo y estudian si es parte de la muralla árabe.

I això fou el que em va sortir:

 

Rebaixes en el barri històric de Toledo

 

Tot just han començat les rebaixes i Toledo s’ha convertit en la noticia del mes. ¿Per què? Doncs perquè mai abans ens havíem trobat amb un caos pels vianants com el que es va produir el dissabte passat.

Qui coneix la nostra ciutat, sabrà que el barri històric no es distingeix precisament per l’amplada dels seus carrers, com succeeix amb totes les ciutats que gaudeixen d’un centre històric rellevant. I qualsevol lector sabrà que aquest sol ser un espai destinat fonamentalment a la visita turística i que no té establiments comercials, tret de les botiguetes de souvenirs.

Doncs bé, aquest any, després dels dos anys de pandèmia, la fam de negoci dels comerciants ha dut a que molts d’ells instal·lessin paradetes en tots els carrers que envolten la Catedral. Si en qualsevol altra època de l’any, el nombre de visitants en aquesta zona ja és prou alt, amb motiu de les rebaixes aquest nombre s’ha multiplicat per deu.

És ben conegut que els animals engabiats en espais reduïts, com els rosegadors en els estabularis, es tornen agressius i poden, fins i tot, acabar practicant el canibalisme. No és que això s’hagi produït a la nostra estimada ciutat, però poc va faltar. A les baralles pròpies per entomar l’article desitjat, s’afegí la violència que es va generar entre molts ciutadans que es disputaven l’espai necessari per passejar i contemplar el barri i gaudir de l’ambient festiu que encara és viu a principis de gener.

Segons els nostres informadors, als insults i ofenses verbals, que van iniciar la batussa, els van seguir les empentes i finalment les estomacades a cops de puny. Quan la policia local va fer acte de presència, cosa que li va costar Déu i ajuda, les baralles generalitzades ja havien pres forma de violència tumultuària. No se sap d’on els van treure, però molts duien pals i estris de tot tipus amb els que s’agredien mútuament. La policia calcula que es van produir més de cent ferits, dos de greus i amb pronòstic reservat. Les baralles també han ocasionat danys importants en uns quants edificis emblemàtics i històrics, incloent l’esfondrament d’un mur que podria ser part de la muralla àrab, la qual cosa ha enfurismat a la oposició.

L’alcaldessa està estudiant obrir un expedient a l’Associació de Botiguers, per permetre, o com a mínim no evitar, la instal·lació de les paradetes en un espai en el qual no estan permeses, però el seu president al·lega que l’ajuntament en tenia coneixement i no va fer res per prohibir-ho i, per tant, van creure que es complia allò que diu que qui calla consent. L’oposició, per la seva part, exigeix la dimissió de l’alcaldessa i dels regidors d’urbanisme, de cultura i patrimoni històric, de mobilitat, seguretat ciutadana i protecció civil, i de la regidora de promoció econòmica i turisme, tots del PSOE. Només s’han manifestat en defensa d’aquests representants municipals els dos regidors de IU.

L’alcaldessa ha criticat l’ús malintencionat d’aquests fets per part del PP i acusa a l’Associació de Botiguers de mentir, plantejant-se presentar una querella per difamació. Quant als ferits, els únics implicats identificats, se’ls acusarà de disturbis greus i danys al patrimoni i s’investigarà si pertanyen a algun grup violent d’extrema dreta, ja que anaven armats.

A poc més de quatre mesos de les eleccions municipals, es tem que aquest serà un tema puntal i recorrent per a desprestigiar l’actual consistori.

Si això fos poc, avui, les parets, fins ara immaculades, del nostre centre històric han aparegut empaperades amb cartells de tota mena, i cobertes de pintades contra l’alcaldessa, acusant-la, entre altres coses, de deixadesa a l’hora de protegir el nostre patrimoni arquitectònic. Davant d’aquests fets, IU proposa que, a partir d’ara, es prohibeixin les rebaixes en qualsevol època de l’any. En conèixer aquesta proposta, els comerciants han anunciat la convocatòria de manifestacions en protesta pel que consideren un atac a la llibertat de comerç.

Moltes de les persones enquestades coincideixen en què les rebaixes són una estafa, generen violència, i que els partits polítics només fan el que millor saben fer: llençar-se els plats pel cap.

 

El cotxe i la pluja

El repte d'aquest mes per part del grup d'escriptura de Molins de Rei consitia en escriure un relat que contingués diverses accepcions de la parala "deu". I això és el que m'ha sortit. Espero que us agradi.

—Déu n’hi do el fred que fa. I a sobre, plou a bots i barrals. I això que la previsió meteorològica d’ahir a la nit pronosticava sol i un augment notable de les temperatures. A aquests meteoròlegs de pacotilla els faria tornar a la Universitat.

—Però si ells el que fan és traslladar el que diu el Servei Meteorològic de Catalunya al plató de TV3.

—Més al meu favor. Quin mèrit té, llavors, haver estudiat una carrera de cinc anys per repetir, com un lloro, el que altres han deduït d’uns mapes que tenen de certesa el que jo de físic nuclear. Més valdria contractar un vident.

—Bé, i què més dona si fa bo o no? Total, vas a treballar en cotxe; si fa fred o calor poses l’aire condicionat a la temperatura que vols i ja està. I com tens una plaça d’aparcament a la feina, no et mulles. Cert que és més emprenyador conduir amb pluja. En tot cas trigaràs uns deu minuts més del compte en arribar al despatx.

—I tant que és emprenyador; la gent es torna idiota, condueixen a vint per hora i s’organitza un embús de cal Déu.

—Bé, no rondinis tant i ves a treballar d’una vegada, que arribaràs tard i no precisament per culpa de la pluja o el fred.

Amb què en Ramon no comptava era que el seu cotxe, que tenia més anys que Matusalem i feia més de deu anys que no posava les rodes a un taller mecànic, el deixés tirat enmig de la Diagonal, rodejat de crits enrabiats i botzines insistents, exigint-lo fotre el camp i deixar lliure el camí a tots els que, com ell, feien tard a la feina.

Sense cap mena d’ajut i com va poder, va arraconar el cotxe avariat a la vorera, va trucar a l’assegurança per a que li enviessin una grua i, com no tenia cap paraigua, va haver d’esperar més d’una hora sota una pluja de mil dimonis.

—Déu meu, què he fet jo per merèixer això. Si ho sé, no em llevo i dic al meu cap que estic malalt, que és com estaré demà amb aquest aiguat i el fred que fa.

Però llavors es va obrar el miracle. Tot d’una, la pluja es va aturar, com si els núvols haguessin tancat l’aixeta, el sol va sortir escalfant l’ambient de manera que en un minut la temperatura va pujat uns deu graus. D’un fred intens es va passar, de sobte, a una calor insuportable. No, si encara tindria raó el paio que ahir al vespre va pronosticar bon temps.

—I el cotxe què? —li va preguntar la seva dona al tornar de la feina aquella mateixa tarda.

—Doncs està en un taller mecànic i m’han dir que la reparació em costarà uns deu mil euros. Potser seria millor que ens compréssim un de nou.

—Déu meu senyor, quina mala sort! I ara què? En tot cas haurem de comprar un de segona mà.

—No, dona, no. Comprarem un de nou, que ja és hora de canviar aquell estri atrotinat per un bon cotxe. El podem pagar a terminis. Avui en dia ningú no compra res al comptat.

En Ramon va voler un Volvo que valia trenta-cinc mil euros i volia pagar-lo en deu anys, cosa que la financera li va negar, així que va haver de demanar un crèdit al banc per deu mil euros —el màxim que li podien concedir— i els vint-i-cinc mil restants els va haver d’abonar en quatre anys. Ara deu al banc deu mil euros més els interessos. Què hi farem. Ja en sortirem. Déu escanya però no ofega.

Mira per on, aquella maleïda pluja va ser la causa de que en Ramon pogués gaudir, després de molts anys, d’un cotxe com Déu mana.

 

L'espera

 

Fa dos dies que haurien d’haver tornat i no hi ha noticies seves. Tots els que han anat al port no deixen de guaitar l’horitzó confiant veure la proa del vaixell que, enmig del temporal, arribi a terra sa i estalvi.

Però el temps passa sense cap mena de informació per part de les autoritats portuàries que, infructuosament, intenten posar-se en contacte amb la nau.

L’espera es fa cada cop més angoixant. La intensa neu cau en forma de flocs gruixuts que, tan bon punt aterren sobre els cossos que es mantenen a dures penes dempeus, es converteixen en llàgrimes dolces, fins tocar terra a on els bassals comencen a gelar-se.

La Maria, mare de tres fills de curta edat, implora al cel —tot i no ser creient— que el seu marit aparegui entre l’espessa broma i la neu que cau cada cop amb més força. Sempre els maleits diners! Sabien que no era recomanable sortir amb les previsions meteorològiques tan adverses, però l’escassetat d’ingressos dels darrers anys va empènyer a tots els tripulants a sortir a la mar, posant en perill la seva vida. Però quina vida durien sense poder menjar més de dos escarransits àpats al dia?

«Estàs boig si surts amb aquest mal temps. Pensa en els nostres fills» —li digué la Maria al peu del vaixell. Però en Joan, tossut com era, li va respondre que precisament pensava en ells, per donar-los més de les quatre engrunes que els hi posaven al plat. I com havia d’abandonar a la seva sort els seus companys de tota la vida, que tant havien fet per ells en les pitjors èpoques?

«No et recordes quan van recaptar els diners que necessitàvem per pagar el lloguer de la nostra casa, o quan el vent huracanat se’n dugué la teulada i no teníem diners per pagar la reparació? Què me’n dius? Així és com els haig de pagar la seva generositat, deixant-los marxar sense comptar amb les meves mans quan una mà es tan necessària a bord d’un pesquer?»

La Maria recordava aquestes paraules que el seu marit li havia dit feia tot just tres dies. I per això el va deixar anar. I ara se’n penedeix. Però no estava sola en aquest tràngol. Al seu costat, amb els fills petits arraulits de fred i abraçats a les seves mares, les altres dones dels pescadors —amigues seves— també patien com mai havien patit, com quan, en alguna altra ocasió, el mal temps havia dificultat la feina i la tornada a port dels seus marits.

En fer-se de nit, tots i totes van haver de tornar a casa amb les mans buides i la ment plena de mals presagis. Demà serà un altre dia, els digué el màxim responsable de Salvament Marítim. Si el temporal amaina, enviarem un vaixell a buscar-los i la Guardia Civil enlairarà un helicòpter de recerca.

La neu va caure implacable tota la nit i el vent colpejava els porticons com si volés arrancar-los. La Maria no pogué dormir de tant angoixada com estava. Demà serà un altre dia, repetia. Tant de bo que el mar i el vent estiguin en calma i puguin sortir al seu rescat.

Però l’endemà la sort no els va acompanyar. Tot seguia exactament igual, tant el temps com les esperances, que cada cop minvaven més i més.

Finalment, quan la boira es va esvair i el cel es tornà clar, una veu va cridar que havia albirat quelcom a unes poques milles nàutiques. No estava clar de què es tractava, però no podia ser altra cosa que el vaixell desaparegut. El temps —aquest cop cronològic— s’alentí desesperadament. I allò que havia captat l’atenció del pràctic del port es feia cada cop més visible, fins que al cap de dues hores no hi va haver cap dubte del que era. Com els podia dir el bon home que el que veia amb els seus prismàtics no era res més que un munt de fustam a la deriva?

El quadre que m'ha canviat la vida

 

Recordo i recordaré sempre l’últim cop que vaig anar a Montserrat. Feia molts anys que no hi anava i, no sabria explicar per què, vaig sentir de cop i volta la necessitat de fer-hi una visita, com quan era petit.

Era un dia fred però assolellat. I, cosa estranya, no hi havia gaire gent, de manera que vaig poder fer el típic recorregut que inclou la visita a la “Moreneta” amb menys temps de l’esperat. Ja no soc creient, però volia recordar el que feia amb els meus pares i germanes gairebé un cop l’any. En arribar al final del trajecte, allà a on els creients encenen unes espelmes demanant qualsevol cosa a la Verge, em vaig sentir empès a fer el mateix, recordant el costum dels meus pares. Un acte —ho reconec— totalment simbòlic, gens habitual en mi. l llavors, no sé explicar com, vaig experimentar una espiritualitat que feia molts anys que no sentia. El cas és que vaig sortir a l’exterior amb una sensació que no sabria definir, com si sabés que m’esperava quelcom extraordinari a curt termini. Havia sentit a dir que Montserrat amaga poders ocults, però mai he cregut en aquestes ximpleries. «O estic malalt o simplement és que em faig gran», em vaig dir.

Quan vaig ser de nou a la plaça central, vaig recordar que m’havien elogiat el museu que hi ha a les seves entranyes i que mai havia tingut ocasió o temps de visitar. Com només eren les dotze i, per tant, tenia prou temps abans de dinar, i el preu —tot s’ha de dir— era prou raonable— hi vaig entrar.

Un cop dins el museu, com no volia entretenir-me més del compte, vaig decidir anar directament cap a les sales dedicades a la pintura moderna i concretament les del modernisme, l’estil pictòric que més m’agrada. Tan bon punt vaig arribar al meu destí, em va semblar com si m’hagués endinsat en un passat que em resultava familiar. I aquesta sensació es va fer molt més patent quan la vaig veure. Va ser un xoc emocional. Era ella, sens dubte. Com podia ser? Potser m’havia tornat boig? El quadre es titulava “Madeleine” —tot i que en el fullet que em van donar a l’entrada explicava que havia rebut diferents noms al llarg del temps—. Era una pintura a l’oli que Ramon Casas va pintar a París l’any 1892, és a dir, cent-vint-i-set anys enrere.

Us semblarà, com a mi llavors, una bogeria, però era la Madeleine que vaig conèixer a París quan hi vaig anar per perfeccionar el meu francès. Quan feia d’això? Com ho podia saber! Vaig haver de seure per asserenar-me. En tancar els ulls, vaig rememorar tot d’una aquell encontre i un calfred em va recórrer tota l’esquena. Em vaig veure entrant en aquell tuguri parisenc i com la vaig veure asseguda en un racó del local. Fumava un puret, com el de la pintura. Com el local era ple de gom a gom i no trobava lloc a on seure, em va fer senyals amb la ma per a que segués a la seva taula. Tímid com soc, em va costar decidir-me, però el seu somriure va fer caure totes les meves reserves. Al cap i a la fi, m’havia proposat conèixer gent de tota mena, especialment bohèmia, i aquella dona feia tota la pinta de ser-ho.

Bevia una copa de Pastís i jo vaig demanar el mateix. Al cap d’una hora, no sé si per l’efecte de l’alcohol, de la seva companyia o de l’ambient, em sentia pletòric.

Des d’aquell dia, anava cada tarda al Moulin de la Galette —així es deia el local— i sempre me la trobava asseguda a la mateixa taula. Ens vam fer amics —o això vaig creure—. Em va dir que es deia Madeleine Boisguillaime, que feia de bugadera i que freqüentava aquell local perquè era l`únic lloc a Montmartre a on no posaven cap impediment a l’entrada d’una dona que, com ella, fumava i bevia sense cap acompanyant masculí.

Un dia em va convidar a casa seva, unes golfes minúscules, però prou confortables per a una persona sola, i em va donar a tastar quelcom que mai havia provat: absenta, que, segons deien, tenia propietats afrodisíaques, cosa que puc assegurar que no és certa. Sí em va dir que anés amb compte de no beure’n gaire, ja que es deia que en Van Gogh, uns anys abans, s’havia tallat l’orella ebri com estava d’aquesta beguda espirituosa.

En arribar a aquest punt de la història, vaig obrir els ulls esglaiat. Vaig recordar, de cop i volta, que m’havia aficionat a aquest maleït beuratge i que, una nit, passejant per la vora del Sena, em vaig sentir marejat, vaig ensopegar amb una llamborda i vaig caure a les aigües gelades d’aquell riu tan cabalós. Assegut en aquell banc del museu, vaig tornar a sentir aquell fred esgarrifós i com el corrent se me’n duia riu avall fins que vaig perdre el món de vista i tot es va tornar fosc.

Ara entenia perquè aquell quadre m’havia trasbalsat tant. Havia estat un déjà.vu. Ara comprenia aquells somnis reiteratius que em donaven a entendre que havia viscut una vida anterior i que sempre havia menyspreat Jo, que mai havia cregut en la reencarnació, ara ja n’estic del tot segur.

Des d’aquella visita al museu de Montserrat, no he tornat a ser el mateix.

 

El nen i la seva nova amiga

En aquesta ocasió publico un conte per petits i grans, que vaig llegir en l'acte anomenat "Scriptorium: lectura de textos d'autors locals", que va tenir lloc el passat 18 d'abril a la Sala d'Actes de la biblioteca de Molins de rei.

En Joel, des que vivia amb els seus avis, no sortia de casa. Aquests eren molt vells per tenir cura d’una criatura de cinc anys, òrfena de pare i mare, però encara se sentien amb prou forces per criar-lo.

Com, malgrat la seva edat, encara feien de pagès, havien de deixar al vailet tot sol a les golfes, jugant amb ninots que li feia l’àvia. 

En Joel, per tant, no anava a l’escola i al poble ningú sabia de la seva existència. Els vells camperols no volien que els hi prengueren argumentant la seva incapacitat per cuidar un nen de tan curta edat. Així doncs, aquest es passava tot el temps que els seus avis eren al camp tancat en aquella estança, des d’on gaudia d’una bella vista dels conreus circumdants.

Un dia, però, sortí a fer un tomb per l’era, només una estona, no fos que els avis el veiessin i el castiguessin tancant-lo amb pany i clau, com li havien dit que farien si sortia del seu amagatall quan ells no hi eren. Va ser llavors quan un sol lluent com mai havia vist l’enlluernà tan intensament que va haver d’abaixar el cap. I tot d’una, la va veure.

L’ensurt que li produí aquella cosa que tenia enganxada als peus el va fer córrer cames ajudeu-me però el pitjor de tot fou que aquella taca negra el seguia sense que pogués desempallegar-se d’ella ja que corria tan de pressa com ell. Ara la tenia a la dreta, ara a l’esquerra i, anés cap a on anés, girava i girava al seu voltant sense que pogués deslliurar-se’n.

Finalment, extenuat i amb el cor que li botava com un poltre desbocat, s’aturà per no caure desmaiat i s’estirà al terra, abatut. Que sigui el que Déu vulgui, pensà, jo ja no hi puc fer res més. Que el nen Jesús i la Verge Maria em protegeixin, acabà dient abans d’aclucar el ulls tan fort que gairebé li feien mal. 

Al veure que res no passava, els obrí de nou i només veié un cel clar i el sol que l’enlluernava, però quan s’aixecà s’adonà, esglaiat, que aquella cosa de la que fugia també restava arraulida al seu costat. Llavors la contemplà amb deteniment, semblava morta però no ho estava, es movia cada cop que ell ho feia. Imitava tots els seus moviments, fins i tot tenia una forma semblant a ell però més lletja i llargaruda. Pareixia inofensiva, no li feia cap mal. La tocà. Es veia plana però no tenia cos, allà a on palpava només tocava terra, cosa que li semblà ben estranya.

Es posà dempeus i decidí anar cap a casa, no fos que els avis haguessin tornat del camp i estiguessin preocupats per la seva absència.

Al cap d’una estona, entrava al mas tot content pensant que tindria quelcom de nou amb què jugar. Si aquella cosa no el deixava anar és que volia la seva companyia i ell mai havia tingut això que en diuen amics. L’únic que el preocupava era que els seus avis no permetessin que allò restés amb ells a dins de casa.

Però només traspassar el llindar de l’entrada s’adonà que aquesta companya inseparable havia desaparegut. Potser havia fugit. Sortí fora i la tornà a veure enganxada als seus peus. Això és que té por de casa els avis, és tan fosca, es digué. Bé doncs, que s’estigui aquí fora, ja m’espavilaré per trobar un moment, cada dia, al matí, per escapolir-me i sortir a jugar amb aquesta cosa que, pel que sembla, només em vol a mi. Si ella no es separa de mi, jo no em separaré d’ella. Serà la meva única amiga. Gairebé no la conec i ja començo a estimar-la.

En Joel s’endinsà cap el menjador a esperar els seus avis i mentre esperava rumiava quin nom li posaria a l’amiga que acabava de fer. Ja ho sé!, exclamà de sobte. Li posaré “ombra”, com la gosseta negra dels avis que es va morir i que tampoc se separava de mi.

Mans aspres

 En la darrera trobada mensual del taller d’escriptura en el que participo, se’ns va demanar elaborar un text sobre “Mans aspres”. Aquest és el relat que va sortir de la meva imaginació:

Tothom diu que tinc les mans aspres. Què voleu, si estic tot el sant dia treballant al camp? Potser hi ha algun pagès que no les hi tingui?

Aquest fet no hauria de ser un entrebanc per dur una vida normal, és clar. El meu pare, al cel sia, també tenia les mans aspres i això no li va representar cap inconvenient. Jo veia com —molt de tant en tant, tot sigui dit— acaronava la meva mare i ella mai li va retreure el tacte aspre de les seves mans ni el va rebutjar per aquest motiu.

—L’home de camp ha de tenir les mans grosses i fortes, i les durícies són una prova del treball dur i sacrificat del pagès —deia, orgullós, el pare.

Per tant, jo mai m’havia avergonyit d’haver sortit al pare en aquest aspecte, ni en d’altres, és clar. Home treballador, cabal i bon jan, com pocs al poble. Era molt apreciat pels amics i veïns. A mi, en canvi, res de tot això m’ha valgut per guanyar-me l’amistat de ningú de la meva edat.

Que em rebutgessin per tenir las mans aspres era una bajanada que no entenia ni m’hagués importat gaire si no fos perquè aquest rebuig no hagués vingut també de la Rosa, la noia més bonica de la contrada.

La Rosa i jo ens vam conèixer de ben petits i havíem estat amics inseparables, compartint jocs i més tard confidències. Jo n’estava enamorat i crec que ella ho sabia. Però el fet haver d’anar a treballar al camp amb el meu pare, en lloc de continuar els estudis, va ser la causa del seu allunyament. Es va ajuntar amb aquella colla de fatxendes amb ínfules de senyorets i ja no va voler saber res més de mi. Em convertí en una espècie estranya pel jovent que m’envoltava que —tot s’ha de dir— no havien posat mai els peus en un camp de cultiu i pretenien fer feines més “honorables”. Quan em veien pel poble, la colla de la Rosa es burlava de mi, i ella esclafia a riure. Encara recordo el primer i únic cop que li vaig donar la mà i com la va retirar de sobte amb cara de desgrat. 

Ara, quan ens creuem, la Rosa i jo, pel carrer, canvia de vorera i fa veure que no m’ha vist. Un cop ens vam trobar cara a cara i no va poder defugir-me. Li vaig preguntar el motiu pel qual em menyspreava d’aquella manera. Tot el que em va dir fou: «doncs perquè em fan angunia les teves mans tan aspres. Aquell cop que em vas donar la mà, sense que jo ho volgués, vaig sentir una angunia que no he pogut oblidar». I em va deixar palplantat al mig del carrer. Sempre recordaré la seva cara de fàstic.

Des d’aquell dia, aprofito el meu temps lliure per segui-la allà a on va. És qüestió d’esperar el moment i el lloc propici. Encara que no em vegi la cara ni senti la meva veu, sabrà que qui l’està escanyant per l’esquena soc jo o, millor dit, les meves mans aspres.