Un conte de rucs

 

Heus aquí un home que tenia dos rucs, Panxo i Pinxo, ja massa vells per a treballar al camp. Vivien en la Masia a on, l’amo, en Pere Llaurador ─cognom molt adient amb la seva professió─, els tenia sempre tancats a l’estable juntament amb dos poltres negres, esvelts i vigorosos, recentment adquirits en el mercat de bestiar que tenia lloc cada any al poble. Per a què volia en Pere aquests dos exemplars era una incògnita per a Panxo i Pinxo. Però, és clar, què podien saber ells sent, com eren, uns rucs?

Aquests dos vells animals, companys i amics de tota la vida, amb prou feines es relacionaven amb els nouvinguts, massa joves, orgullosos i de bona raça com per tenir quelcom en comú amb ells. Cada cop que un del rucs els dirigia la paraula per a donar-los un consell o opinió, els cavalls els donaven l’esquena, guaitant-los de reüll i dient-los, despectivament, que tanquessin la boca, que només eren uns rucs que no sabien res de res. Ells havien estat comprats per la seva intel·ligència, elegància i coratge, per participar en concursos d’equitació; en canvi, ells dos només eren animals de càrrega que no servien per a res més,

Un dia, o millor dit una nit, entraren a la Masia uns lladres, l’un de gras i baixet, i l’altre alt i prim, amb molt males intencions, com les de tots els lladres. No tingueren suficient amb endur-se tot el que trobaren de valor i deixar l’amo  molt malferit de les garrotades que el pobre home va rebre, sinó que també anaren a l’estable per si hi havia algun animal que fes patxoca i fos digne de ser venut a un comprador sense escrúpols.

Quan els dos malvats veieren aquells dos exemplars tan bonics se’ls hi posaren els ulls com plats i amb els garrots que havien fet servir per a neutralitzar a en Pere Llaurador, els amenaçaren i colpejaren fins que els poltres, aterrits, es van refugiar en un racó demanant clemència amb la mirada. Els rucs ho contemplaren tot des de l’altre extrem de l’estable sense saber molt bé què fer i dubtant si pagava la pena intervenir en defensa d’aquells cavalls tan arrogants i esquerps.

A la fi, els rucs es miraren i prengueren una decisió. Quan els dos lladres anaven a lligar als pura sangs, amb els llaços que el seu amo feia servir per a ensinistrar-los, en Panxo mossegà la cama de l’home gras, que vaja quin pernil tenia per cuixa, mentre en Pinxo li clavà al més alt una coça de tal magnitud que l’home sortí volant per la finestra més propera. El resultat d’aquesta intervenció ─total, una rucada─ fou que els dos intrusos tocaren el dos tan ràpidament que semblava que fugien de mil dimonis, deixant per terra tot el que havien pogut arrambar.

Mentre els poltres encara esbufegaven i tremolaven de por en un racó de la cavallerissa, els rucs entraren a la masia per veure què podien fer per l’amo, si és que encara era viu. En trobar-lo inconscient, però amb vida, el carregaren al llom d’un d’ells i s’aproparen al poble per anar a trobar el metge, a qui van despertar amb els seus escandalosos brams.

 

L’any següent, en el mercat del bestiar, un parell de poltres negres i esvelts, però una mica esporuguits, estaven en venda per un mòdic preu. L’últim dia de mercat, un pagès exigent i malcarat els comprà pensant que li podrien ser d’utilitat en el camp, ja que no se’ls imaginava fent altra cosa que no fos ajudar-lo a llaurar o fent girar la roda del molí. Panxo i Pinxo, que havien anat al mercat amb el seu amo ─ara els portava a tot arreu com si fossin animals de companyia i defensa─, els miraven amb pena i satisfacció alhora.

          I és que no es pot jutjar a ningú per les aparences. Mai se sap què pot donar de sí un ruc. I si són dos, encara més.

 

Una nova vida

 

Jeia enmig d’un bassal de sang, rodejat de cotxes patrulla i més de vint agents fortament armats. Per fi l’havien enxampat. L’havien hagut d’abatre a trets, ja que no era dels que es deixen atrapar sense plantar cara. Morir matant, aquest era el seu lema favorit.

Duia trenta atracaments a mà armada, tres d’ells amb ostatges, a les seves espatlles. Trenta entitats bancàries havien sofert la seva agressiva intrusió. S’havia convertit, en poc més d’un any, en l’enemic públic número ú. Al seu costat, els delinqüents més violents que nodrien les presons espanyoles eren nens de pàrvuls.

Els mesos de persecució havien, per fi, donat els seus fruits. Allà era, boca terrosa, amb el cos cargolat, esperant a que el jutge autoritzés l’aixecament del cadàver.

Tots els ciutadans que havien hagut de patir les seves malifetes, tots els agents que havien intervingut en la seva recerca i final captura, tots els membres de les forces i cossos de seguretat de l’Estat celebraven l’èxit, tots els bons ciutadans es congratulaven pel feliç desenllaç, tots estaven encantats i satisfets, podien  descansar tranquils. Tots menys una persona: sa mare.

Alonso Quijano, conegut amb el malnom de “El Quijote”, era fill únic d’una parella d'alcohòlics i drogoaddictes. Son pare era el camell del barri fins que una sobredosi d’heroïna se’l va endur a un l’altre barri molt més tranquil. Sa mare, ara una anciana que sobrevivia gràcies a la beneficència, havia “fet de tot”, com ella deia, per fer tirar endavant aquella criatura tant rebel. Els seus clients es comptaven a centenars o qui sap si a milers, ja que eren cares i cossos de pas que s’aturaven uns minuts en aquella cofurna, a on mare i fill malvivien, per uns pocs bitllets, ja que la dona no era un gènere de suficient qualitat com per a ser molt generosos pels seus serveis. Així, les despeses en vi, coca i en la manutenció del crio es compensaven en el catre.

Alonso fou un nen molt tímid i introvertit, un bon nano, encara que una mica “raret”, com deien els seus companys de classe, fis que no hagueren més classes i canvià aquests companys de curs pels col·legues del barri que, com ell, corrien pels carrers cercant emocions i quelcom que endur-se a la butxaca sense haver de pencar. Vivia molt millor a l’aire lliure que sota aquell sostre pudent i en aquell ambient que de familiar no en tenia res.

Alonso no tingué una infantesa feliç ni una adolescència fàcil. Gràcies als seus contactes i al seu ingeni pogué sobreviure mitjanament bé en aquella jungla en la que es movia, però si volia millorar el seu estatus, personal i econòmic, havia de tenir pebrots, deixar de ser un més de la colla, vèncer les seves inseguretats i guanyar-se la confiança i el respecte del grup al que pertanyia. I gràcies a aquest afany arribà al punt més alt de la piràmide de la zona, convertint-se en el respectat líder de la banda.

Diner fàcil, dones i drogues acabaren sent tot el seu món. Els diners i les dones sempre al seu abast, les drogues lluny, només per a comerciar. No volia convertir-se en el que es convertiren els seus progenitors, aquells dos éssers que no arribaren a ser uns verdaders pares.

Però els diners atrauen més diners i aquests mai eren suficients per a satisfer les seves necessitats. Així que del món de les drogues i les màfies, cada cop més competitiu i perillós, saltà al dels atracaments a furgons blindats i entitats bancaries. Era molt més net. A més, qui roba a un lladre... es deia.

Els successius èxits en les incursions a bancs i caixes d’estalvi i, sobretot, en els seus assaltaments als furgons, li van fer creure que era imbatible i el botí obtingut en cadascuna d’aquestes operacions només augmentava la seva set de diners i fam d’aventura. De la intimidació amb pistoles de salva va passar a les armes de debò, tant revòlvers com escopetes i fis i tot fusells.

Volia fer creure que era un Robin Hood, però als pobres no els arribava ni una engruna de les seves “operacions”, tot anava a parar a les seves butxaques, a les de la seva banda i a les de les prostitutes amb les que jugava a ser un afectuós amant.

Un dia veié pel carrer la seva mare, fent cua a la porta d’un local de Caritas, a on, a aquella hora, servien menjar calent als indigents del barri. Aixó li va remoure les entranyes sense saber molt bé perquè, ja que feia molts anys que havia renegat de la seva condició filial envers aquella dona que res li va donar, ni tant sols un mínim d’estimació, quan més la necessitava.

Aquella visió fou, tanmateix, un revulsiu que el va fer reconsiderar el seu ideari moral i veure amb altres ulls la seva vida present i futura. De sobte, com si d’una revelació es tractés, veié amb claredat que aquella no era la vida que volia seguir portant, que no volia acabar amb els seus ossos a la presó o al cementiri, la qual cosa succeiria tard o d’hora, que no volia continuar fugint i amagant-se de res ni de ningú, que volia portar una vida tranquil·la encara que hagués de treballar del que fos i disposar d’uns magres ingressos que no li permetrien portar el seu actual tren de vida.

Estava decidit. Canviaria radicalment d’estil de vida. Canviaria, si fos necessari, d’identitat i començaria una nova etapa, des de zero. Però abans havia de dur a terme un últim cop. Li ho devia als seus companys. No els podia deixar a l’estacada precisament ara. Tot estava preparat i ell capitanejaria l’atracament tal com l’havien planejat. Després, cediria el seu lideratge a “El manc”, la seva mà dreta des de feia un munt d’anys, des de pràcticament els seus inicis.

          Aquest cop, l’últim de la seva vida de delinqüent, els donaria per aguantar molts mesos. Ell només es quedaria amb una pessigada, per permetre-li resistir fins que tingués quelcom acceptable per poder viure. Aquesta seria la seva última aportació al grup amb el que tantes aventures havia viscut.

          Seria el seu últim atracament i a començar de nou. A la sortida d’aquella sucursal bancaria se li obriria la porta a una nova vida. Si tot anava bé, trauria la seva mare d’aquella trista i bruta existència. L’havia tornat a veure i li ho havia promès. La perdonava. Havia canviat molt, com ell. Ja no era la mateixa dona que havia conegut de petit. Ara podrien ser mare i fill de debò. Recuperarien el temps perdut.

          A la sortida d’aquella oficina de La Caixa l’esperava una nova vida, d’això n’estava convençut. I sortí corrent, pistola en mà, cap al seu nou destí.

 

El dia que vaig néixer

 

Del dia que vaig néixer encara recordo, com si fos ahir, la fortor de l’estança. Tot seguit em van separar dels meus germans i em varen dur aquí esperant que algú s’interessés per mi. Des de llavors, he anat passant de mà en mà, unes maldestres, altres curoses.

Però no em puc queixar. Tot i així he dut una bona vida i sé que he estat estimat per tots els que m’han acollit i cuidat.

El dia que vaig néixer no sabia què seria de mi ni per a què venia a aquest món. Ara sé que ha estat un encert i, sigui el que sigui de mi, seré feliç. Quan acabi la meva vida, que espero sigui molt llarga, crec que hauré fet un bon servei. Si més no, hauré estat útil a la societat. Ara només penso si quan sigui vell algú em seguirà estimant. Si no fos així, em pregunto a on aniré a parar. Si fos possible, el que jo vull és que em deixin per sempre aquí, on he viscut rodejat de companys i gent que m’aprecia, aquest lloc tan estimat per mi que encara no sé per què en diuen biblioteca.

El dia que vaig néixer va ser un gran dia.

Rebaixes en el barri històric de Toledo

 

Aquest cop, la consigna amb la que havíem de treballar consistí en escriure una història basada en dos titulars d'un diari que cada membre del grup d’escriptura del que formo part va rebre l'atzar. En el meu cas, aquests titulars deien el següent:

1)    - Les rebaixes comencen amb una afluència de públic alta, però prudent.

2)    - Se derrumba parte de un muro en el Casco Histórico de Toledo y estudian si es parte de la muralla árabe.

I això fou el que em va sortir:

 

Rebaixes en el barri històric de Toledo

 

Tot just han començat les rebaixes i Toledo s’ha convertit en la noticia del mes. ¿Per què? Doncs perquè mai abans ens havíem trobat amb un caos pels vianants com el que es va produir el dissabte passat.

Qui coneix la nostra ciutat, sabrà que el barri històric no es distingeix precisament per l’amplada dels seus carrers, com succeeix amb totes les ciutats que gaudeixen d’un centre històric rellevant. I qualsevol lector sabrà que aquest sol ser un espai destinat fonamentalment a la visita turística i que no té establiments comercials, tret de les botiguetes de souvenirs.

Doncs bé, aquest any, després dels dos anys de pandèmia, la fam de negoci dels comerciants ha dut a que molts d’ells instal·lessin paradetes en tots els carrers que envolten la Catedral. Si en qualsevol altra època de l’any, el nombre de visitants en aquesta zona ja és prou alt, amb motiu de les rebaixes aquest nombre s’ha multiplicat per deu.

És ben conegut que els animals engabiats en espais reduïts, com els rosegadors en els estabularis, es tornen agressius i poden, fins i tot, acabar practicant el canibalisme. No és que això s’hagi produït a la nostra estimada ciutat, però poc va faltar. A les baralles pròpies per entomar l’article desitjat, s’afegí la violència que es va generar entre molts ciutadans que es disputaven l’espai necessari per passejar i contemplar el barri i gaudir de l’ambient festiu que encara és viu a principis de gener.

Segons els nostres informadors, als insults i ofenses verbals, que van iniciar la batussa, els van seguir les empentes i finalment les estomacades a cops de puny. Quan la policia local va fer acte de presència, cosa que li va costar Déu i ajuda, les baralles generalitzades ja havien pres forma de violència tumultuària. No se sap d’on els van treure, però molts duien pals i estris de tot tipus amb els que s’agredien mútuament. La policia calcula que es van produir més de cent ferits, dos de greus i amb pronòstic reservat. Les baralles també han ocasionat danys importants en uns quants edificis emblemàtics i històrics, incloent l’esfondrament d’un mur que podria ser part de la muralla àrab, la qual cosa ha enfurismat a la oposició.

L’alcaldessa està estudiant obrir un expedient a l’Associació de Botiguers, per permetre, o com a mínim no evitar, la instal·lació de les paradetes en un espai en el qual no estan permeses, però el seu president al·lega que l’ajuntament en tenia coneixement i no va fer res per prohibir-ho i, per tant, van creure que es complia allò que diu que qui calla consent. L’oposició, per la seva part, exigeix la dimissió de l’alcaldessa i dels regidors d’urbanisme, de cultura i patrimoni històric, de mobilitat, seguretat ciutadana i protecció civil, i de la regidora de promoció econòmica i turisme, tots del PSOE. Només s’han manifestat en defensa d’aquests representants municipals els dos regidors de IU.

L’alcaldessa ha criticat l’ús malintencionat d’aquests fets per part del PP i acusa a l’Associació de Botiguers de mentir, plantejant-se presentar una querella per difamació. Quant als ferits, els únics implicats identificats, se’ls acusarà de disturbis greus i danys al patrimoni i s’investigarà si pertanyen a algun grup violent d’extrema dreta, ja que anaven armats.

A poc més de quatre mesos de les eleccions municipals, es tem que aquest serà un tema puntal i recorrent per a desprestigiar l’actual consistori.

Si això fos poc, avui, les parets, fins ara immaculades, del nostre centre històric han aparegut empaperades amb cartells de tota mena, i cobertes de pintades contra l’alcaldessa, acusant-la, entre altres coses, de deixadesa a l’hora de protegir el nostre patrimoni arquitectònic. Davant d’aquests fets, IU proposa que, a partir d’ara, es prohibeixin les rebaixes en qualsevol època de l’any. En conèixer aquesta proposta, els comerciants han anunciat la convocatòria de manifestacions en protesta pel que consideren un atac a la llibertat de comerç.

Moltes de les persones enquestades coincideixen en què les rebaixes són una estafa, generen violència, i que els partits polítics només fan el que millor saben fer: llençar-se els plats pel cap.

 

El cotxe i la pluja

El repte d'aquest mes per part del grup d'escriptura de Molins de Rei consitia en escriure un relat que contingués diverses accepcions de la parala "deu". I això és el que m'ha sortit. Espero que us agradi.

—Déu n’hi do el fred que fa. I a sobre, plou a bots i barrals. I això que la previsió meteorològica d’ahir a la nit pronosticava sol i un augment notable de les temperatures. A aquests meteoròlegs de pacotilla els faria tornar a la Universitat.

—Però si ells el que fan és traslladar el que diu el Servei Meteorològic de Catalunya al plató de TV3.

—Més al meu favor. Quin mèrit té, llavors, haver estudiat una carrera de cinc anys per repetir, com un lloro, el que altres han deduït d’uns mapes que tenen de certesa el que jo de físic nuclear. Més valdria contractar un vident.

—Bé, i què més dona si fa bo o no? Total, vas a treballar en cotxe; si fa fred o calor poses l’aire condicionat a la temperatura que vols i ja està. I com tens una plaça d’aparcament a la feina, no et mulles. Cert que és més emprenyador conduir amb pluja. En tot cas trigaràs uns deu minuts més del compte en arribar al despatx.

—I tant que és emprenyador; la gent es torna idiota, condueixen a vint per hora i s’organitza un embús de cal Déu.

—Bé, no rondinis tant i ves a treballar d’una vegada, que arribaràs tard i no precisament per culpa de la pluja o el fred.

Amb què en Ramon no comptava era que el seu cotxe, que tenia més anys que Matusalem i feia més de deu anys que no posava les rodes a un taller mecànic, el deixés tirat enmig de la Diagonal, rodejat de crits enrabiats i botzines insistents, exigint-lo fotre el camp i deixar lliure el camí a tots els que, com ell, feien tard a la feina.

Sense cap mena d’ajut i com va poder, va arraconar el cotxe avariat a la vorera, va trucar a l’assegurança per a que li enviessin una grua i, com no tenia cap paraigua, va haver d’esperar més d’una hora sota una pluja de mil dimonis.

—Déu meu, què he fet jo per merèixer això. Si ho sé, no em llevo i dic al meu cap que estic malalt, que és com estaré demà amb aquest aiguat i el fred que fa.

Però llavors es va obrar el miracle. Tot d’una, la pluja es va aturar, com si els núvols haguessin tancat l’aixeta, el sol va sortir escalfant l’ambient de manera que en un minut la temperatura va pujat uns deu graus. D’un fred intens es va passar, de sobte, a una calor insuportable. No, si encara tindria raó el paio que ahir al vespre va pronosticar bon temps.

—I el cotxe què? —li va preguntar la seva dona al tornar de la feina aquella mateixa tarda.

—Doncs està en un taller mecànic i m’han dir que la reparació em costarà uns deu mil euros. Potser seria millor que ens compréssim un de nou.

—Déu meu senyor, quina mala sort! I ara què? En tot cas haurem de comprar un de segona mà.

—No, dona, no. Comprarem un de nou, que ja és hora de canviar aquell estri atrotinat per un bon cotxe. El podem pagar a terminis. Avui en dia ningú no compra res al comptat.

En Ramon va voler un Volvo que valia trenta-cinc mil euros i volia pagar-lo en deu anys, cosa que la financera li va negar, així que va haver de demanar un crèdit al banc per deu mil euros —el màxim que li podien concedir— i els vint-i-cinc mil restants els va haver d’abonar en quatre anys. Ara deu al banc deu mil euros més els interessos. Què hi farem. Ja en sortirem. Déu escanya però no ofega.

Mira per on, aquella maleïda pluja va ser la causa de que en Ramon pogués gaudir, després de molts anys, d’un cotxe com Déu mana.

 

L'espera

 

Fa dos dies que haurien d’haver tornat i no hi ha noticies seves. Tots els que han anat al port no deixen de guaitar l’horitzó confiant veure la proa del vaixell que, enmig del temporal, arribi a terra sa i estalvi.

Però el temps passa sense cap mena de informació per part de les autoritats portuàries que, infructuosament, intenten posar-se en contacte amb la nau.

L’espera es fa cada cop més angoixant. La intensa neu cau en forma de flocs gruixuts que, tan bon punt aterren sobre els cossos que es mantenen a dures penes dempeus, es converteixen en llàgrimes dolces, fins tocar terra a on els bassals comencen a gelar-se.

La Maria, mare de tres fills de curta edat, implora al cel —tot i no ser creient— que el seu marit aparegui entre l’espessa broma i la neu que cau cada cop amb més força. Sempre els maleits diners! Sabien que no era recomanable sortir amb les previsions meteorològiques tan adverses, però l’escassetat d’ingressos dels darrers anys va empènyer a tots els tripulants a sortir a la mar, posant en perill la seva vida. Però quina vida durien sense poder menjar més de dos escarransits àpats al dia?

«Estàs boig si surts amb aquest mal temps. Pensa en els nostres fills» —li digué la Maria al peu del vaixell. Però en Joan, tossut com era, li va respondre que precisament pensava en ells, per donar-los més de les quatre engrunes que els hi posaven al plat. I com havia d’abandonar a la seva sort els seus companys de tota la vida, que tant havien fet per ells en les pitjors èpoques?

«No et recordes quan van recaptar els diners que necessitàvem per pagar el lloguer de la nostra casa, o quan el vent huracanat se’n dugué la teulada i no teníem diners per pagar la reparació? Què me’n dius? Així és com els haig de pagar la seva generositat, deixant-los marxar sense comptar amb les meves mans quan una mà es tan necessària a bord d’un pesquer?»

La Maria recordava aquestes paraules que el seu marit li havia dit feia tot just tres dies. I per això el va deixar anar. I ara se’n penedeix. Però no estava sola en aquest tràngol. Al seu costat, amb els fills petits arraulits de fred i abraçats a les seves mares, les altres dones dels pescadors —amigues seves— també patien com mai havien patit, com quan, en alguna altra ocasió, el mal temps havia dificultat la feina i la tornada a port dels seus marits.

En fer-se de nit, tots i totes van haver de tornar a casa amb les mans buides i la ment plena de mals presagis. Demà serà un altre dia, els digué el màxim responsable de Salvament Marítim. Si el temporal amaina, enviarem un vaixell a buscar-los i la Guardia Civil enlairarà un helicòpter de recerca.

La neu va caure implacable tota la nit i el vent colpejava els porticons com si volés arrancar-los. La Maria no pogué dormir de tant angoixada com estava. Demà serà un altre dia, repetia. Tant de bo que el mar i el vent estiguin en calma i puguin sortir al seu rescat.

Però l’endemà la sort no els va acompanyar. Tot seguia exactament igual, tant el temps com les esperances, que cada cop minvaven més i més.

Finalment, quan la boira es va esvair i el cel es tornà clar, una veu va cridar que havia albirat quelcom a unes poques milles nàutiques. No estava clar de què es tractava, però no podia ser altra cosa que el vaixell desaparegut. El temps —aquest cop cronològic— s’alentí desesperadament. I allò que havia captat l’atenció del pràctic del port es feia cada cop més visible, fins que al cap de dues hores no hi va haver cap dubte del que era. Com els podia dir el bon home que el que veia amb els seus prismàtics no era res més que un munt de fustam a la deriva?

El quadre que m'ha canviat la vida

 

Recordo i recordaré sempre l’últim cop que vaig anar a Montserrat. Feia molts anys que no hi anava i, no sabria explicar per què, vaig sentir de cop i volta la necessitat de fer-hi una visita, com quan era petit.

Era un dia fred però assolellat. I, cosa estranya, no hi havia gaire gent, de manera que vaig poder fer el típic recorregut que inclou la visita a la “Moreneta” amb menys temps de l’esperat. Ja no soc creient, però volia recordar el que feia amb els meus pares i germanes gairebé un cop l’any. En arribar al final del trajecte, allà a on els creients encenen unes espelmes demanant qualsevol cosa a la Verge, em vaig sentir empès a fer el mateix, recordant el costum dels meus pares. Un acte —ho reconec— totalment simbòlic, gens habitual en mi. l llavors, no sé explicar com, vaig experimentar una espiritualitat que feia molts anys que no sentia. El cas és que vaig sortir a l’exterior amb una sensació que no sabria definir, com si sabés que m’esperava quelcom extraordinari a curt termini. Havia sentit a dir que Montserrat amaga poders ocults, però mai he cregut en aquestes ximpleries. «O estic malalt o simplement és que em faig gran», em vaig dir.

Quan vaig ser de nou a la plaça central, vaig recordar que m’havien elogiat el museu que hi ha a les seves entranyes i que mai havia tingut ocasió o temps de visitar. Com només eren les dotze i, per tant, tenia prou temps abans de dinar, i el preu —tot s’ha de dir— era prou raonable— hi vaig entrar.

Un cop dins el museu, com no volia entretenir-me més del compte, vaig decidir anar directament cap a les sales dedicades a la pintura moderna i concretament les del modernisme, l’estil pictòric que més m’agrada. Tan bon punt vaig arribar al meu destí, em va semblar com si m’hagués endinsat en un passat que em resultava familiar. I aquesta sensació es va fer molt més patent quan la vaig veure. Va ser un xoc emocional. Era ella, sens dubte. Com podia ser? Potser m’havia tornat boig? El quadre es titulava “Madeleine” —tot i que en el fullet que em van donar a l’entrada explicava que havia rebut diferents noms al llarg del temps—. Era una pintura a l’oli que Ramon Casas va pintar a París l’any 1892, és a dir, cent-vint-i-set anys enrere.

Us semblarà, com a mi llavors, una bogeria, però era la Madeleine que vaig conèixer a París quan hi vaig anar per perfeccionar el meu francès. Quan feia d’això? Com ho podia saber! Vaig haver de seure per asserenar-me. En tancar els ulls, vaig rememorar tot d’una aquell encontre i un calfred em va recórrer tota l’esquena. Em vaig veure entrant en aquell tuguri parisenc i com la vaig veure asseguda en un racó del local. Fumava un puret, com el de la pintura. Com el local era ple de gom a gom i no trobava lloc a on seure, em va fer senyals amb la ma per a que segués a la seva taula. Tímid com soc, em va costar decidir-me, però el seu somriure va fer caure totes les meves reserves. Al cap i a la fi, m’havia proposat conèixer gent de tota mena, especialment bohèmia, i aquella dona feia tota la pinta de ser-ho.

Bevia una copa de Pastís i jo vaig demanar el mateix. Al cap d’una hora, no sé si per l’efecte de l’alcohol, de la seva companyia o de l’ambient, em sentia pletòric.

Des d’aquell dia, anava cada tarda al Moulin de la Galette —així es deia el local— i sempre me la trobava asseguda a la mateixa taula. Ens vam fer amics —o això vaig creure—. Em va dir que es deia Madeleine Boisguillaime, que feia de bugadera i que freqüentava aquell local perquè era l`únic lloc a Montmartre a on no posaven cap impediment a l’entrada d’una dona que, com ella, fumava i bevia sense cap acompanyant masculí.

Un dia em va convidar a casa seva, unes golfes minúscules, però prou confortables per a una persona sola, i em va donar a tastar quelcom que mai havia provat: absenta, que, segons deien, tenia propietats afrodisíaques, cosa que puc assegurar que no és certa. Sí em va dir que anés amb compte de no beure’n gaire, ja que es deia que en Van Gogh, uns anys abans, s’havia tallat l’orella ebri com estava d’aquesta beguda espirituosa.

En arribar a aquest punt de la història, vaig obrir els ulls esglaiat. Vaig recordar, de cop i volta, que m’havia aficionat a aquest maleït beuratge i que, una nit, passejant per la vora del Sena, em vaig sentir marejat, vaig ensopegar amb una llamborda i vaig caure a les aigües gelades d’aquell riu tan cabalós. Assegut en aquell banc del museu, vaig tornar a sentir aquell fred esgarrifós i com el corrent se me’n duia riu avall fins que vaig perdre el món de vista i tot es va tornar fosc.

Ara entenia perquè aquell quadre m’havia trasbalsat tant. Havia estat un déjà.vu. Ara comprenia aquells somnis reiteratius que em donaven a entendre que havia viscut una vida anterior i que sempre havia menyspreat Jo, que mai havia cregut en la reencarnació, ara ja n’estic del tot segur.

Des d’aquella visita al museu de Montserrat, no he tornat a ser el mateix.