Aquest relat ja té uns quants anys, de quan assistia a un curs de escriptura creativa i se'ns va demanar escriure un text inspirat en la imatge que figura a l'encapçalament d'questa entrada. Originalment fou escrit en castellà, així que el text que aquí us presento és una traducció.
El fred li
recorregué l’espinada. Gertrudis no s’adonà que els núvols anunciaven pluja i
l’aire d’aquella tarda de tardor era massa fresc per passar-la a la intempèrie.
Però no pogué resistir-se a la invitació de l’Anselm per berenar plegats a la
vora del riu. Feia molt de temps que esperava una ocasió com aquesta, tots dos
sols, sense espietes ni observadors indiscrets. A la fi, ell s’havia decidit.
Segur que li declararia el seu amor. Així doncs, ni la pluja ni el fred més
intens l’hagués dissuadida de passar la tarda amb ell i en un paratge, com
aquell, tan romàntic.
Anselm,
un jove hereu d’una rica família de viticultors, feia temps que freqüentava la
casa dels pares de la Gertrudis amb motiu dels recentment iniciats afers
comercials amb el seu progenitor. Acabaven de constituir una societat
exportadora de vins i licors i aquest pròsper negoci els obligava a mantenir
contínues reunions. Sempre es tancaven al despatx del pare, duent ambdós una
copa de conyac en una mà i un cigar havà a l’altra. Abans de tancar la porta,
l’Anselm sempre donava mitja volta per obsequiar-la amb un somriure i una
mirada que ho deien tot.
Havien
transcorregut més de tres mesos des que l’Anselm aparegué en sa vida i encara
no se li havia declarat. Gertrudis sabia que els seus pares, però sobre tot sa
mare, veurien amb bons ulls una relació amorosa entre ells dos i una aliança
antre ambdues famílies. Però mancava el més important: que el jove, ben plantat
i ric hereu, li digués aquelles paraules que esperava sentir amb tant deler.
I per fi estava
a punt de succeir. Per què, sinó, l’havia convidada a passar la tarda amb ell
en el camp?
Abstreta com
estava en aquests pensaments, no s’adonà que l’Anselm li oferia una copeta d’aquell
vi dolç que tant li agradava. Alçà la vista i allà era ell, tan atractiu i
elegant, amb el seu bigotet tan ben retallat, més propi d’un intel·lectual que
d’un comerciant.
Amb una
simulada timidesa, Gertrudis acceptà de bon grat la copeta i donà un xarrup
sense gairebé mullar-se els llavis. Havia de mantenir els bons costums propis
d’una bona família. Tot seguit, la noia sentí que envermellia quan ell,
obsequiant-la amb un somriure, s’assegué al seu costat, frec a frec, massa a
prop pels qui encara no estan promesos. Però qui alguna cosa vol, alguna cosa
li costa, es digué i, al cap i a la fi, portava tant de temps esperant aquella
intimitat...
Després
de brindar per l’amistat, la salut i els negocis comuns, l’Anselm s’escurà la
gola i la mirà de fit a fit. Ha arribat el moment ─pensà ella─, per fi em
declararà el seu amor.
L’Anselm,
empassant saliva, dubitatiu, quasi sense alè, es decidí a parlar.
─Gertrudis,
tinc que demanar-li quelcom i no sé com s’ho prendrà. Porto molt de temps donant-li
voltes, pensant com dir-li-ho, però ja no puc suportar més aquesta indecisió,
així que...
─Parli
sense cap temor, Anselm, tot i que crec endevinar el que tant li neguiteja
─l’interrompé la Gertrudis, àvida per oir la confessió del seu estimat.
─De debò?
─inquirí el jove, sorprès i alhora alleujat.
─Bé,
parli d’una vegada i sortirem de dubtes ─l’animà ella.
─Sí, sí, ara
mateix, però abans vull que sàpiga que ja he parlat d’això amb el seu pare i
m’ha donat el consentiment. ─i fent una petita pausa, prosseguí amb el seu
discurs─. Doncs jo volia proposar-li..., volia preguntar-li..., vaja que volia
sol·licitar-li, i disculpi el meu atreviment, si no tindria vostè inconvenient
de ser una de les dames d’honor en el meu casament. És que la meva futura
esposa quasi no té amigues en aquest país, és polonesa i...
Uns
xiulets ensordidors anul·laren tota capacitat auditiva de la pobra Gertrudis,
que veié com tot al seu voltant es tornà borrós i començava a donar-li voltes.
Algú, des de la llunyania, li parlava però no podia captar amb claredat què li
deia.
─Gertrudis,
Gertrudis, es troba bé? ─li preguntava, angoixat, l’Anselm, tota vegada que li
donava uns suaus copets a la galta.
Però la
noia, incapaç de reaccionar, l’únic que va fer fou perdre el coneixement. Només
els trons foren capaços de trencar el silenci, i la pluja, a la fi, feu acte de
presència.
