Sala d'espera

 

─No sé què hi faig aquí! Jo no crec en les vacunes!

─Jo em trobo perfectament bé i també soc aquí ─diu qui està assegut a la seva dreta. És ella ─assenyala a la dona que té al costat─ qui s’entesta en que em facin un reconeixement.

─Més val prevenir ─afegeix un dels presents.

─Nosaltres hem vingut per conèixer els resultats d’unes proves. Com confirmin que tinc un tumor, em restarà poc temps de vida ─comenta qui està assegut al davant. Jo preferiria que em deixessin en pau. Ja soc prou vell.

─Doncs ho sento ─diu qui va encetar la conversa.

─I jo ─afegeix el que és a la seva dreta

─Jo també soc d’aquesta opinió ─afirma el que està més apartat. Quan arribi a vell, no vull que em prolonguin la vida inútilment.

─Caram, nanos, sou patètics ─els increpa un de gros, negre i d’aspecte perillós que està assegut en un racó.

─Ets un mal educat ─intervé una rossa amb un serrell que pràcticament li tapa els ulls.

─Si sabessis qui soc, no gosaries a dirigir-me la paraula, nena ─li etziba el negre, gros i corpulent en pla perdonavides.

─Com t’atansis, et deixo la cara de mastí feta un puré ─li respon l’atrevida rosseta.

─Com pots parlar-li així a questa joveneta! Seré vell, però encara em resta coratge suficient per plantar-te cara ─diu qui està a l’espera del diagnòstic tumoral.

─Però es pot saber què els passa? ─pregunta la recepcionista.

S’obre una porta.

─Silenci! Facin el favor de fer callar aquests animals. Qui és el següent?

─Nosaltres! ─afirma una dona, alhora que s’aixeca i alça la mà. Som-hi, Black, no siguis poruc, que no hi ha per tant. Ai, quin gos ─afegeix arrossegant un gran mastí negre.

 

Diuen

 

Diuen que l’arruga és bella. Això ho diuen les que encara no en tenen gaires. Jo ja soc molt vella i en tinc a dojo. De jove, em posava tota mena de potingues al meu abast i al de la meva butxaca. Mentides i més mentides. I tot per vendre productes i il·lusions. Els productes no, però les il·lusions són barates i fins i tot es regalen.

Tenia una bona vida, no em mancava res, no em podia queixar per res. Però arribà un moment, quan la pell i el cos sencer començaren a marcir-se, que l’enuig, fins i tot el desesper, no em deixava viure. Em vaig tornar intractable, malèvola, roïna. Ho reconec. I ara pago les conseqüències. Ara soc més desgraciada que mai. I m’ho mereixo. Tot per no haver sabut acceptar l’inevitable.

He sobreviscut a marit i fills. L’Albert, el meu marit, era deu anys més gran que jo, la qual cosa justificaria que em portés la davantera a l’hora del traspàs. Els meus fills, l’Enric i la Marta, però, pobrets, varen marxar massa d’hora. Tots dos. L’un darrere l’altra, en només setmanes de diferència. Una malaltia genètica rara, en diuen ara; de naixement, digueren llavors. Això m’hauria d’haver fet sospitar.

El cas és que jo soc aquí, dempeus, com qui diu, patint les conseqüències del meu egoisme, de la meva insensatesa, potser de la meva bogeria. Però qui m’ho havia de dir! Els desitjos de la ment no haurien de comptar. Els pactes imaginaris no haurien de valer. La voluntat d’una boja no s’hauria de fer realitat.

Hagué un moment de la meva vida que hauria venut l’ànima al diable per l’eterna joventut. Degué ser la meva recargolada ment que em jugà una mala passada. Potser aquell llibre[1] i la seva maleïda llei de l’atracció, que m’obsessionà tant de temps, tenia raó i el meu cervell envià un missatge incorrecte a l’Univers.

El que sigui que m’ha concedit el do de l’eternitat m’ho ha fet pagar massa car. M’ha deixat envellint eternament. No hi ha pitjor càstig.

Diuen que l’arruga és bella, però no sempre és veritat. Qui em veu, tal com soc ara, fuig esperitat com si tingués una malaltia contagiosa. Diuen que soc una empestada, una bruixa, un ésser malèfic. I potser tenen raó. Però és que diuen tantes coses...

 

 

---

[1] El secreto. Rhonda Byrne. 2006. Segons aquesta autora, la “Llei de l’atracció” fa possible que un desig expressat mentalment i amb molta intensitat, dirigit a l’Univers, pugui ser concedit mitjançant les energies esotèriques d’espiritualitat. Perquè això sigui així és fonamental formular el desig de forma correcta; d'altra manera, l'Univers el pot interpretar erròniament.

Gertrudis i el berenar campestre

Aquest relat ja té uns quants anys, de quan assistia a un curs de escriptura creativa i se'ns va demanar escriure un text inspirat en la imatge que figura a l'encapçalament d'questa entrada. Originalment fou escrit en castellà, així que el text que aquí us presento és una traducció. 

El fred li recorregué l’espinada. Gertrudis no s’adonà que els núvols anunciaven pluja i l’aire d’aquella tarda de tardor era massa fresc per passar-la a la intempèrie. Però no pogué resistir-se a la invitació de l’Anselm per berenar plegats a la vora del riu. Feia molt de temps que esperava una ocasió com aquesta, tots dos sols, sense espietes ni observadors indiscrets. A la fi, ell s’havia decidit. Segur que li declararia el seu amor. Així doncs, ni la pluja ni el fred més intens l’hagués dissuadida de passar la tarda amb ell i en un paratge, com aquell, tan romàntic.

Anselm, un jove hereu d’una rica família de viticultors, feia temps que freqüentava la casa dels pares de la Gertrudis amb motiu dels recentment iniciats afers comercials amb el seu progenitor. Acabaven de constituir una societat exportadora de vins i licors i aquest pròsper negoci els obligava a mantenir contínues reunions. Sempre es tancaven al despatx del pare, duent ambdós una copa de conyac en una mà i un cigar havà a l’altra. Abans de tancar la porta, l’Anselm sempre donava mitja volta per obsequiar-la amb un somriure i una mirada que ho deien tot.

Havien transcorregut més de tres mesos des que l’Anselm aparegué en sa vida i encara no se li havia declarat. Gertrudis sabia que els seus pares, però sobre tot sa mare, veurien amb bons ulls una relació amorosa entre ells dos i una aliança antre ambdues famílies. Però mancava el més important: que el jove, ben plantat i ric hereu, li digués aquelles paraules que esperava sentir amb tant deler.

I per fi estava a punt de succeir. Per què, sinó, l’havia convidada a passar la tarda amb ell en el camp?

Abstreta com estava en aquests pensaments, no s’adonà que l’Anselm li oferia una copeta d’aquell vi dolç que tant li agradava. Alçà la vista i allà era ell, tan atractiu i elegant, amb el seu bigotet tan ben retallat, més propi d’un intel·lectual que d’un comerciant.

Amb una simulada timidesa, Gertrudis acceptà de bon grat la copeta i donà un xarrup sense gairebé mullar-se els llavis. Havia de mantenir els bons costums propis d’una bona família. Tot seguit, la noia sentí que envermellia quan ell, obsequiant-la amb un somriure, s’assegué al seu costat, frec a frec, massa a prop pels qui encara no estan promesos. Però qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa, es digué i, al cap i a la fi, portava tant de temps esperant aquella intimitat...

Després de brindar per l’amistat, la salut i els negocis comuns, l’Anselm s’escurà la gola i la mirà de fit a fit. Ha arribat el moment ─pensà ella─, per fi em declararà el seu amor.

L’Anselm, empassant saliva, dubitatiu, quasi sense alè, es decidí a parlar.

─Gertrudis, tinc que demanar-li quelcom i no sé com s’ho prendrà. Porto molt de temps donant-li voltes, pensant com dir-li-ho, però ja no puc suportar més aquesta indecisió, així que...

─Parli sense cap temor, Anselm, tot i que crec endevinar el que tant li neguiteja ─l’interrompé la Gertrudis, àvida per oir la confessió del seu estimat.

─De debò? ─inquirí el jove, sorprès i alhora alleujat.

─Bé, parli d’una vegada i sortirem de dubtes ─l’animà ella.

─Sí, sí, ara mateix, però abans vull que sàpiga que ja he parlat d’això amb el seu pare i m’ha donat el consentiment. ─i fent una petita pausa, prosseguí amb el seu discurs─. Doncs jo volia proposar-li..., volia preguntar-li..., vaja que volia sol·licitar-li, i disculpi el meu atreviment, si no tindria vostè inconvenient de ser una de les dames d’honor en el meu casament. És que la meva futura esposa quasi no té amigues en aquest país, és polonesa i...

Uns xiulets ensordidors anul·laren tota capacitat auditiva de la pobra Gertrudis, que veié com tot al seu voltant es tornà borrós i començava a donar-li voltes. Algú, des de la llunyania, li parlava però no podia captar amb claredat què li deia.

─Gertrudis, Gertrudis, es troba bé? ─li preguntava, angoixat, l’Anselm, tota vegada que li donava uns suaus copets a la galta.

Però la noia, incapaç de reaccionar, l’únic que va fer fou perdre el coneixement. Només els trons foren capaços de trencar el silenci, i la pluja, a la fi, feu acte de presència.