Comencem
un nou any i aquest blog vol seguir resistint les inclemències del temps, no
pas el meteorològic, sinó el cronològic, que sol ser tan o més agressiu.
No
sé si recordareu que, abans que aquest, vaig obrir un primer blog en català,
amb el nom de “En català si us plau”, la qual cosa pretenia manifestar el meu
interès en escriure en català, com a complement dels altres dos blogs que tinc
en castellà. I és que el castellà, per raons històriques, ha estat per a mi la
llengua d’ús comú i obligat a l’escola, a la Universitat, sent la llengua
dominant en molts àmbits, i que no vaig poder estudiar ─i per tant, escriure
amb una certa correcció─ fins fa ben poc, un cop jubilat.
Tot
i l’esforç que això va representar per a mi, l’èxit d’aquesta proposta va ser
molt minso.
Però
fem una mica d’història:
“En
català si us plau” va néixer el 29 de novembre de 2013 i es va tancar el 5 de
febrer de 2018, bàsicament per manca de seguidors.
Durant
els seus escassos cinc anys de vida, s’hi varen publicar 55 escrits, va tenir
onze seguidors, 5.851 visites i un número molt reduït (no guardo cap registre
d’aquesta dada) de comentaris, motiu pel qual, tal com ja he dit, vaig decidir
tancar-lo.
Però
penedit d’aquesta decisió, vaig tornar a intentar-ho un segon cop, dos anys
després, amb un nou blog i amb un nou títol: Mira qui parla.
“Mira
qui parla” va obrir les seves portes el 22 de maig de 2020 ─tot just dos mesos
d’haver-se declarat la pandèmia per Covid─ i a dia d’avui encara és viu, malgrat
la seva debilitat, resistint les inclemències internes com externes: la manca
d’idees i de lectors, respectivament.
Durant
els seus primers sis anys de vida, s’hi han publicat 43 entrades, té catorze
seguidors, ha rebut 10.809 visites i un total de 69 comentaris.
Així
dons, en un període similar, “Mira qui parla” ha tingut gairebé el doble de
visites que “En català si us plau” amb dotze publicacions menys, i una mitjana
de 1,6 comentaris per entrada, tot i que moltes publicacions no han tingut cap
ni un.
Segons
aquestes dades, caldria preguntar-se per què menys d’un 1% dels lectors
(visites) deixen un comentari. Però aquesta ja és una altra història.
Els
meus lectors més habituals ─en la majoria dels casos, els únics─ han estat
l’Alfred (Una palabrejas más) i l’artur (...blue instant), als quals agraeixo molt la seva
presència. Per tant, seria un greuge cap a aquest dos assidus lectors i
comentaristes el fet de tancar novament aquest blog en català, esperant i
desitjant que sigui una mica més fructífer que durant l’any que acabem de
deixar enrere. No sé si tindré prou capacitat d’imaginació i de creació de
texts, de noves històries mínimament originals o hauré ─no seria el primer cop─
de publicar traduccions al català dels meus relats publicats en castellà en el
meu blog “Retales de una vida” (veure aquí).
Com
diuen els angloparlants: “Wait and see”.
