En
Joan i la Maria duien quaranta nou anys de casats. Al cap de sis mesos
celebrarien les noces d’or. Mai hagueren imaginat viure tant de temps junts.
Però així era i seria mentre la seva salut ho permetés.
Aquest
any passarien la Nit de Cap d'Any sols, els seus fills tenien altres compromisos i
no ho podrien celebrar amb els pares com cada fi d’any. Seria més trist de
l’habitual, però el més important era passar-ho tots dos junts.
Ho
celebraren seguint la tradició: un sopar exquisit ─la Maria era una excel·lent
cuinera─, torrons i cava i a esperar les dotze campanades des de la Puerta del
Sol, intrigats per saber quin vestit lluiria aquesta ocasió la Pedroche.
Arribat
el moment culminant, després d’haver-se empassat, amb una certa dificultat, els
dotze raïms, cadascú va formular el seu desig secret. Tots dos demanaren, com
sempre, seguir essent feliços tot l’any que acabaren d’estrenar.
Es
van ficar al llit aviat ─l’edat no perdona─, ja que passada la una de la
matinada ja se’ls tancava els ulls irremeiablement.
L’endemà
vindrien els fills i els nets a dinar. La Maria ja havia preparat un bon
banquet, com cada any. Durant el dinar, brindarien pels que ja no hi eren, com
sempre feien.
El
que la Maria no podia haver previst era que aquell dia tan inoblidable, seria
en Joan qui no hi seria present. Aquell matí no despertà. La Maria començà així
una nova vida sense el seu marit. En Joan sempre havia dit que volia deixar
aquest món sense patir, tranquil·lament, mentre dormia. Al menys, aquest desig
sí que es va complir.
