Heus
aquí un home que tenia dos rucs, Panxo i Pinxo, ja massa vells per a treballar
al camp. Vivien en la Masia a on, l’amo, en Pere Llaurador ─cognom molt adient
amb la seva professió─, els tenia sempre tancats a l’estable juntament amb dos
poltres negres, esvelts i vigorosos, recentment adquirits en el mercat de
bestiar que tenia lloc cada any al poble. Per a què volia en Pere aquests dos
exemplars era una incògnita per a Panxo i Pinxo. Però, és clar, què podien
saber ells sent, com eren, uns rucs?
Aquests dos vells animals, companys i
amics de tota la vida, amb prou feines es relacionaven amb els nouvinguts,
massa joves, orgullosos i de bona raça com per tenir quelcom en comú amb ells.
Cada cop que un del rucs els dirigia la paraula per a donar-los un consell o
opinió, els cavalls els donaven l’esquena, guaitant-los de reüll i dient-los,
despectivament, que tanquessin la boca, que només eren uns rucs que no sabien
res de res. Ells havien estat comprats per la seva intel·ligència, elegància i
coratge, per participar en concursos d’equitació; en canvi, ells dos només eren
animals de càrrega que no servien per a res més,
Un dia, o millor dit una nit, entraren a
la Masia uns lladres, l’un de gras i baixet, i l’altre alt i prim, amb molt
males intencions, com les de tots els lladres. No tingueren suficient amb
endur-se tot el que trobaren de valor i deixar l’amo molt malferit de les garrotades que el pobre
home va rebre, sinó que també anaren a l’estable per si hi havia algun animal
que fes patxoca i fos digne de ser venut a un comprador sense escrúpols.
Quan els dos malvats veieren aquells dos
exemplars tan bonics se’ls hi posaren els ulls com plats i amb els garrots que
havien fet servir per a neutralitzar a en Pere Llaurador, els amenaçaren i
colpejaren fins que els poltres, aterrits, es van refugiar en un racó demanant clemència
amb la mirada. Els rucs ho contemplaren tot des de l’altre extrem de l’estable
sense saber molt bé què fer i dubtant si pagava la pena intervenir en defensa
d’aquells cavalls tan arrogants i esquerps.
A la fi, els rucs es miraren i
prengueren una decisió. Quan els dos lladres anaven a lligar als pura sangs,
amb els llaços que el seu amo feia servir per a ensinistrar-los, en Panxo
mossegà la cama de l’home gras, que vaja quin pernil tenia per cuixa, mentre en
Pinxo li clavà al més alt una coça de tal magnitud que l’home sortí volant per
la finestra més propera. El resultat d’aquesta intervenció ─total, una rucada─ fou
que els dos intrusos tocaren el dos tan ràpidament que semblava que fugien de
mil dimonis, deixant per terra tot el que havien pogut arrambar.
Mentre els poltres encara esbufegaven i
tremolaven de por en un racó de la cavallerissa, els rucs entraren a la masia
per veure què podien fer per l’amo, si és que encara era viu. En trobar-lo
inconscient, però amb vida, el carregaren al llom d’un d’ells i s’aproparen al
poble per anar a trobar el metge, a qui van despertar amb els seus escandalosos
brams.
L’any
següent, en el mercat del bestiar, un parell de poltres negres i esvelts, però
una mica esporuguits, estaven en venda per un mòdic preu. L’últim dia de
mercat, un pagès exigent i malcarat els comprà pensant que li podrien ser
d’utilitat en el camp, ja que no se’ls imaginava fent altra cosa que no fos ajudar-lo
a llaurar o fent girar la roda del molí. Panxo i Pinxo, que havien anat al
mercat amb el seu amo ─ara els portava a tot arreu com si fossin animals de
companyia i defensa─, els miraven amb pena i satisfacció alhora.
I és que no es pot jutjar a ningú per
les aparences. Mai se sap què pot donar de sí un ruc. I si són dos, encara més.
