En la darrera trobada d’escriptura d’un grup de lletraferits i que té lloc cada mes a la biblioteca de Molins de Rei, ens vam proposar escriure un text sobre l’adolescència. El meu hagués pogut ser profund, filosòfic i reflexiu, com podria fer pensar, sobre aquesta etapa de la meva vida. En lloc d’això, vaig optar per un text basat en una anècdota real. I és que l’adolescència ens du, com és natural, molts records, uns de bons i d’altres no tant. Esprement la meva memòria a la recerca d’alguna anècdota mereixedora de ser contada per distreure la concurrència, vaig acabat triant una, de tipus romàntic i alhora grotesc, que va tenir com a coprotagonista una noieta que, a falta d’un nom conegut, va ser batejada amb el malnom de Mein Kampf.
Alta, rossa, ulls
blaus i pell clara, passava cada tarda pel davant nostre. Per l’uniforme que
duia sabíem que estudiava al col·legi de monges de la Gran Via, un conegut
casalot modernista. Des del nostre observatori, sota un enorme plàtan d’una
cantonada a mig camí de casa, el meu amic Xavier i jo la veiem caminar, tibada
i cofoia, amb el llibres premuts contra el pit com si tingués por que els hi volguessin
robar. Malgrat que es sabia observada, mai es van creuar les nostres mirades.
Després d’un temps veient-la passar, vam decidir seguir-la i descobrir on
vivia. Cosa d’adolescents amb les hormones trasbalsades.
Al primer intent d’espionatge, però, ja s’adonà que anàvem al seu darrere. Ella
s’anava girant tot sovint i nosaltres jugàvem a la dissimulació més grollera.
Quan, a la fi, es va aturar, desafiant, ens vam esmunyir dins la primera botiga
que teníem a l’abast i que fou una llibreria. Només entrar, el dependent, un
home eixut i de cabells blancs, ens va preguntar què desitjàvem. Al meu amic no
se li va ocórrer res millor que demanar si tenia un exemplar de Mein Kampf.
No sé què hagués demanat si, en lloc d’una llibreria, haguéssim entrat en una
cotilleria.
El cas és que, sense donar temps a que l’home ens respongués, vam tocar el
dos. Però l’ocell ja havia volat.
Llavors, decebut i intrigat a parts iguals, vaig preguntar al meu amic:
—Però què li has demanat a aquest home, si es pot saber?
—Doncs li he preguntat si tenia Mein Kampf —contestà amb tota
naturalitat, com si li hagués demanat l’hora.
—Això ja ho sé, però què coi és —vaig insistir, incòmode per la meva
ignorància.
—És un llibre sobre la vida i ideologia de Hitler, que ell mateix va
escriure.
—I què significa el títol? —vaig preguntar.
—“La meva lluita” —respongué.
«Jo també podria escriure un llibre amb aquest títol sobre la meva vida
amorosa»,
vaig pensar.
Des d’aquell dia, aquella noieta desconeguda i esquerpa va passar a ser,
per a nosaltres, “la Mein Kampf”.
Però tot i el fracàs del primer intent d’aproximació, no vam defallir i vam
decidir provar fortuna l’endemà, però amb una tàctica que consistiria en dir-li
un alt i clar “adeu”, sense qualificatius.
Però arribat el moment, els dos babaus no van poder verbalitzar res.
Semblàvem germans bessons afectats pel mateix mal: una atrofia cerebral que
impedia la parla i fins i tot el raciocini. Malgrat tot, no vam donar-nos per vençuts
i per esmenar aquella greu omissió, vam emprendre una frenètica carrera al
voltant de l’illa de cases en sentit invers al de la marxa de la nostra preuada
venus amb l’objectiu de trobar-nos-la de cara i poder, ara sí, dur a terme la
nostra salutació.
Vam córrer com llebrers i aconseguirem l’objectiu, però només en part, ja
que, per culpa dels nostres exhausts pulmons, el que sortí dels nostres llavis
no sabria com definir-ho. Un so gutural, tal vegada? Una espiració agònica? Una
sibilància asmàtica? Quelcom sortí, però totalment inintel·ligible. Ni
nosaltres vam poder entendre aquell avortament fonètic que produïren les
nostres cordes vocals. Un aeeeeu podria ser el més semblant al que vam aconseguir
articular amb un esforç majúscul.
Ens vam avergonyir tant d’aquest nou i estrepitós fracàs, que vam decidir
desaparèixer del mapa i —per no veure-la i que no ens veiés—, replegar-nos cap
a una altra cantonada i sota un altre plàtan igual de gran i vell, per seguir
amb les nostres cabòries i confidències sentimentals, com si res hagués passat.
A Mein Kampf no la vaig tornar a veure fins després de tres anys,
uns dies abans de la nit de Reis. Jo passejava per la Gran Via, a la vora de
les paradetes de joguines, quan la vaig distingir entre la gentada que ens
envoltava. Aquest cop tampoc es van creuar les nostres mirades, però la vaig
reconèixer d’immediat malgrat el canvi físic que havia sofert. Aquell cutis
blanc, immaculat, quasi angelical, estava cobert de les cicatrius pròpies de
l’acne, restant-li aquell atractiu que tant ens va captivar. Havia canviat;
segurament tant com jo. Fins i tot el seu posat no era el mateix. Em va semblar
trista i absent. I anava sola; com jo.
Per què m’haurà vingut ara a la memòria?
